Si el segon so és idèntic al primer, sento aquest últim, que és físicament igual al primer, de la mateixa manera que l’anterior? Clar que no. El primer so m’ha “deixat quelcom”, alguna impressió, ja sigui en la meva memòria o en la meva sensibilitat. Aquest últim so ja no té la increïble avantatge de caure sobre un camp que no ha estat “llaurat” pel primer so. Llavors... no existeix la repetició en la música? Clar que no; perquè a la primera vegada que escolto quelcom jo ja he rebut alguna cosa i a la segona vegada (la qual anomenem, indegudament, repetició) ja tot cau sobre un camp ja treballat. Quantes vegades pots caminar sobre la mateixa neu fresca sense trobar les mateixes petjades? Només una.
La posició del primer fenomen en relació al segon és diferent de la del segon respecte al primer. El segon apareix discursivament i el primer, recursivament. En la relació d’ambdós ni el primer ni el segon subsisteixen com a tals. Si no hi ha res de nou en el segon fenomen el meu interès per a ell disminuirà. Donat que el primer fenomen ha actuat sobre mi en primer lloc, només puc percebre el segon en referència al primer. La relació “no experimentar res nou en el segon fenomen” crea, des d’aquest, una articulació en una direcció, i aquesta va en la direcció oposada: percebo el segon respecte el primer.
Com crea Beethoven el clímax del primer moviment de la 5a Simfonia? Repeteix 8 vegades el mateix motiu? No! Vuit vegades és la fotografia de la imatge i no la realitat musical: s’intensifica, precisament, perquè no és el mateix, perquè no és una repetició.
Què passa, llavors, si el segon so és nou? Escolto també el segon so en relació al primer. Quines altres forces, però, actuen en aquest cas? Si el segon so és un dels epifenòmens del primer, diem que estan en una relació estreta, l’oposició no és tan gran: aquesta és una de les possibilitats. Però si el segon so no pertany als epifenòmens del primer, tenim una oposició: el segon so també té els seus epifenòmens. Com més distant és el parentiu entre els dos sons més gran és la “lluita” entre ambdós epifenòmens (els del primer so i els del segon): a això ho anomenem “tensió”. Com més gran és la distància més gran és la tensió.
Imaginem-nos ara què passa o quines diferències trobem entre els següents casos:
· CAS 1: els epifenòmens d’una nota greu si la toquem piano o forte i...
· CAS 2: els epifenòmens d’una nota molt aguda si la toquem forte o piano i...
· entre tots dos casos?
En el CAS 1 els epifenòmens d’una nota greu tocada piano: nosaltres escoltem menys els seus epifenòmens que no pas si la toquem en una dinàmica forte, veritat?
En el CAS 2 els epifenòmens poden quedar fora del nostre rang auditiu.
En el CAS 1, tot el so i els seus epifenòmens és audible en tota la seva identitat, els seus epifenòmens resten dins del meu rang auditiu. En el CAS 2, no: tots els epifenòmens estan fora del meu rang auditiu i ja no són audibles per a mi.
Llavors, en quant a la relació entre intensitats dins el CAS 1, si el primer so és molt fort i el segon molt dèbil, naturalment, no hi haurà gran oposició. Si ambdós són forts, llavors hi haurà una gran oposició entre ells, hi ha més punts de contacte entre ells i, per tant, necessito més temps per a percebre tot això. Per tant, la dimensió temporal ja està continguda en l’interval.
Frescobaldi, per exemple, que va viure anys abans que Bach, ja ho deia: “Els passatges expressius han d’interpretar-se més lents que d’altres”. D’on ve aquesta expressió?: multiplicitat de punts de contacte entre fenòmens.
Bach ens diu també: “Qui no sap reconèixer el tempo de la composició millor que se n’abstingui”.
Obres una partitura i necessites saber si el tempo serà lent o ràpid... Quan serà lent? Quan aquestes oposicions, ja sigui en el parentiu, en la intensitat sonora, en el fraseig, són grans.
Avui en dia la primera informació que rebem de la partitura és Allegro = 52. Què fem? Posem el metrònom (tic-tac-tic-tac...) i provem d’ajuntar les diferents multiplicitats. Què en pot sortir d’això? Quina és aquesta idea del tempo? Només quan hem estat capaços d’apropiar-nos de tots els factors i paràmetres que actuen en l’obra és quan podem dir: en aquest tempo serà possible.
Què diu Haydn? Les harmonies d’un moviment final, d’un Presto, han de ser simples: tònica, dominant, subdominant...” “Les harmonies cromàtiques poden trobar-se en un moviment lent”. Per què diria això? ... De manera que en el so i en les associacions entre sons hi ha, certament, quelcom que conté objectivament el tempo. I què és això? El grau d’oposició.
Opmerkingen