Agafant el fil del captítol anterior i parlant sobre els harmònics:
... aquestes relacions (la de l’aparició dels harmònics) no són només espaials sinó també temporals: l’estructura temporal de l’aparició dels epifenòmens i la seva implicació reflexiva en el món dels afectes humans. Els fenòmens secundaris no es formen al mateix temps que el fenomen principal: apareixen en el temps després del fenomen principal, a una distància ínfima que quasi és imperceptible.
L’essència de la música cal cercar-la en la relació del so amb la persona i en les correspondències entre aquesta estructura temporal del so i l’estructura del món dels afectes humans.
Quina és l’essència del món dels afectes humans? La relació en l’ara entre el passat i allò que vindrà. Les motivacions, les emocions i sentiments, l’espera o expectativa d’allò que vindrà, la decepció, l’esperança, l’acció concreta, el remordiment, ... No hi ha res en el nostre món emocional que no representi alguna d’aquestes relacions entre el passat i el futur.
Què succeeix amb els harmònics? La seva aparició es desenvolupa en el temps; el primer harmònic, l’octava, apareix més tard que el so principal i, per tant, és el futur d’aquest. Però l’octava no és quelcom completament nou, és també la “mateixa cosa” que el so principal.
(Aquí Celibidache exemplifica al piano quelcom que és difícil de transcriure: toca una melodia on apareix, en un moment donat, la quinta i, més tard, l’octava de la nota inicial – que és alhora, aquesta nota inicial també, la tònica de la tonalitat en la qual es troba escrita la melodia – i comenta la relació de la quinta i l’octava)
L’aparició de l’octava (el do4) de l’últim compàs té el valor d’un fenomen nou però també de “mateixa cosa” que la nota inicial. La relació del so de la quinta en el segon compàs (sol3) és també preponderant respecte l’inicial: d’alguna manera és “el seu futur”. La quinta s’aconsegueix en dividir una corda en la proporció 2:3, que representa l’oposició més petita i alhora més gran en els primers nombres primers. És l’interval sonor més estable.
El que és essencial és escoltar en el so que és, entre d’altres coses, un fenomen espacial, la dimensió temporal oculta, en la qual es revela l’essència de la relació amb allò que és humà.
Un so, per si mateix, a pesar de la seva estructura espaciotemporal implícita, no pot encara esdevenir música. Només amb l’aparició del proper so es materialitzen les altres dimensions de l’activitat en expansió, dirigides contra la inèrcia, contra la tendència devoradora a desaparèixer.
No sé si queda clar a aquestes alçades que la divisió del fenomen principal, en la revelació de la seva “família de sons”, ens trobem davant de quelcom que no és interpretable.
L’octava és, doncs, un sistema de referència en ella mateixa, [implícita en la mateixa naturalesa del so]. La relació 2:3, també rítmicament, és la màxima oposició. [És quelcom que cal ser viscut, experimentat i verificat per a un mateix.] Si ho experimentéssim junts durant una setmana o més, en tu viurien les mateixes forces actives que es troben en mi mateix: és el que Husserl anomenava “intersubjectivitat transcendental”.
Deixant aquest aspecte més material i anem a parlar sobre la constitució de la ment humana. Aquesta és una entitat coherent en si mateixa, indivisible, qui s’enfronta constantment a una multiplicitat de fenòmens. Només pot tractar amb una altra unitat a la vegada; en la seva disposició, intencionalment abocada cap a l’exterior, d’identificar-se amb allò que percep apropiant-se’n o d’excloure allò incorregible, incompatible: heus ací l’essència ontològica de la seva funció, de l’esperit humà (ekágrata, que ja vam comentar en el capítol anterior). Si la ment no pogués abandonar allò de què s’apropia, transcendir-ho, no hi hauria la possibilitat d’una nova apropiació experimentada en correlació amb l’anterior.
A través de la transcendència puntual en l’aquí i ara (transcendència de l’apropiació immanent), l’esperit recupera de nou la seva llibertat d’una absència de prejudicis que és la condició sine qua non per a la següent apropiació. La integració de les diferències, l’eliminació de totes les formes de dualitat és l’únic treball que pot realitzar el nostre esperit. D’això es desprèn que ha d’integrar tota multiplicitat en quelcom que se li presenta com a un tot unificat. A l’eliminació de totes les diferències, la integració de totes les parts en un tot ho anomenem “reducció”.
Aquí és on se separen els camins de la fenomenologia musical i de la filosòfica; la reducció, per a la Fenomenologia de la Música, és una nova producció única i primària que exigeix una sola condició: les relacions existents entre les parts; relacions que són susceptibles de complementar-se.
Durant una sèrie de percepcions sonores cadascun dels fenòmens singulars desapareix i sorgeix la pregunta: què roman? El que roman és la relació entre ells que només pot ser experimentada per la transcendència. L’esperit que transcendeix no està amb el primer ni amb el segon membre d’una relació, sinó que va més enllà d’ambdós i s’apropia de l’essència de la relació evolvent, solidària i conduïda per un parentiu natural. Desapareixen les relacions? Sí, però no de la forma que els sons desapareixen del sector físicament perceptiu d’on van néixer; s’integren en una unitat d’un nou ordre superior, transcendint les parts, que és l’obra perdurable, la funció eternament possible de l’esperit humà.
(Nota: els comentaris entre [ ] són propis i ha estat afegits per a facilitar la comprensió del text)
Comments