Celibidache diu: “La fenomenologia intervé per clarificar, precisar, certes coses les quals, sense ella, restarien dins l’arbitrarietat; evita les interpretacions massa “personals” que tan agraden al públic, que només existeixen dins el món de la subjectivitat. Fer un concert és intentar aconseguir quelcom més que aquestes subjectivitats.
Com més multiplicitat hi ha en la música es necessita més temps per a reduir (portar a una unitat absoluta tot allò que es manifesta musicalment) la complexitat i, per tant, el tempo és més lent. Si algú es queixa dels tempi lents de Celibidache només fa que certificar la seva sordesa musical!”
El temps és només una de les condicions per a la integració dels elements musicals, per a la seva reducció a una unitat superior.
No hi ha un altre enfoc possible que no sigui el subjectiu, però aquest s’ha de superar: s’han de reduir objectivament el flux de sensacions que percebem subjectivament, inclús sentimentalment. Nosaltres som una unitat i estem constantment confrontats a la multiplicitat. La tendència de la ment humana és a reduir, que no és restringir: és donar vida a una unitat.
La “idiotesa musical” és la incapacitat de correlacionar valors, i aprehendre’ls només en un sentit discursiu, tal i com apareixen en el temps. Fer un tot de les diferents aparicions puntuals, això és la música. És la correlació la que fa possible transcendir el so i anar més enllà del valor físic. Entre dos sons, per exemple, quan desapareixen, el que roman és la relació entre ells, que no és de naturalesa física.
La música no és res més que la transcendència del so; és una articulació: la coincidència en el temps i en l’esperit del principi i el final, del final i el principi. La música es desenvolupa en un desenvolupament espai-temporal, però és quelcom més que aquest desenvolupament continu.
Bach, Haydn, Frescobaldi, ... ja s’havien preguntat i, per tant, materialitzat en la seva música, la pregunta: com actua el so sobre l’home?
En l’educació, el que pots donar és només la suma de les experiències pragmàtiques que has aconseguit fer per tu mateix.
Celibidache parla del terme Ekagrata* que és una paraula sànscrita que fa referència a la capacitat de concentrar-se o estar enfocat en una sola cosa, d’estar en una concentració no destorbada per res i en absoluta atenció, de fer només una sola cosa a la vegada. Comenta, també, la capacitat de buidar-se de qualsevol contingència del món exterior, que és condició per a la llibertat, que està a l’abast de tothom i que permet escoltar la música. Tota música és meditació.
(* web consultada: https://www.yogapedia.com/definition/5098/ekagrata )
(* Ekagrata es troba sovint al Bhagavad Gita i significa literalment Eka el fet d’estar només o sol o solament en el cim; i agra de veure allò essencial)
Sobre la programació d’obres a les sales de concert parla de Mozart: “Quan estàs treballant sobre una obra de Mozart la teva consciència ja ha estat treballada durant dècades pel so, i si no pots desfer-te de tots aquests condicionaments, no pots arribar a Mozart. Això requereix d’una consciència plena i lliure, com la seva, la de Mozart. No hi ha un altre accés possible.”
L’experiència del so ha de ser directa i no a través de gravacions, on el micròfon no pot captar la riquesa dels sons i crea els seus propis epifenòmens. Cal fer música, sembrar la veritat arreu i esperar que creixi, doni els seus fruits i esperar que altres facin el mateix.
Com s’organitza la percepció? Amb la successivitat que forma una unitat, un tot. Tu redueixes com jo: jo entro en tu i tu entres en mi.
Celibidache explica un dels moments claus de la seva carrera, quan un professor li va dir: “Ets un idiota! Amb tu he perdut els millors anys de la meva vida! No puc seguir la música que fas ni durant dos compassos i vols dirigir simfonies senceres!”. A partir d’aquí C. comenta que va emprendre de nou l’estudi de petites formes, per tal de poder percebre el final en funció de l’inici i l’inici en funció del final, de percebre fora de l’espai – temporal. En aquell temps, comenta que com més ho intentava més es perdia: “cal entrar dins el material sense perdre’s, entrar i quedar-se fora. Quan estàs al compàs 60, aquest no és només ell mateix sinó que és el fruit d’allò que els altres 59 han treballat sobre la teva consciència abans que ell i alhora conté el que naixerà després seu. Per a poder transmetre-ho cal apropiar-se de tot allò que escolto abans i després, tot està connectat! Cal omplir-se de paciència i esperança i continuar treballant.”
Respecte al Zen, que ell va practicar, comenta: “No creus en tu mateix ... Només creus a
través dels camins de la lògica i no per aquesta visió interior de tu mateix: no et coneixes a tu mateix; si no, ni tan sols sorgiria el problema de creure o no creure! En el Zen fem explotar tot allò que no és essencial. L’essència de tot està dins teu i dins de cadascun de nosaltres. Mira dins teu i sigues, si encara t’és possible, sincer, i pregunta’t si tens quelcom a dir als altres! Potser estàs avorrit de tu mateix.. Si és així, per què cercar en alguna altra part aquest element capaç de despertar-te i hipnotitzar-te? Està en tu”
Sobre els assajos: “Quan estic davant l’orquestra, redueixo! Si passa quelcom que m’obliga a tornar al món físic, ni tu ni jo podem continuar.”
Celibidache comenta que mai ha firmat un contracte... Comenta que “si jo et dono la meva paraula, sóc lliure, perquè compleixo la meva paraula que també és lliure. Mai et decepcionaré prometent-te quelcom que no puc complir, o dient-te que prenguis un camí que no sé a on condueix. Mentre la meva capacitat de reflexionar encara sigui capaç de controlar les meves reaccions a allò que sóc i faig, no faig res més que allò que sóc. Tinc les meves debilitats i sóc molt conscient d’elles; però aquestes no poden intervenir en el desplegament espiritual de les meves ambicions o de les meves possibilitats.”
Commentaires