El pensament és necessari en àmbits com ara el tecnològic, on pot funcionar amb lògica, objectivitat, eficàcia, ...Però quan el pensament cerca tenir estatus, posar-se per sobre, inclús passant per sobre de la lògica, del raonament, d’allò que és sensat, llavors, el pensament es corromp.
Existeix, doncs, una acció, sigui quina sigui, que sigui completa, que no estigui controlada pel pensament, per la mesura, pel passat? Estem molt acostumats a actuar seguint una determinada opinió, un ideal, una creença, un model del passat o d’alguna abstracció futura.
Allò que és més important en les nostres vides és la relació [ja sigui amb els altres, amb nosaltres mateixos, a tots els nivells]. Per tant, quin lloc o espai ocupa el pensament en la relació? Si el pensament controla la relació, llavors serà una relació fragmentada i conflictiva.
La nostra vida sol recolzar-se en dos principis bàsics: el plaer i la por. El plaer s’ha tornat molt important als nostres dies i prové de l’ego que vol reafirmar-se a través de moltes coses (el plaer d’acceptar la tirania com a mitjà per a aconseguir quelcom, el plaer que hom troba en una relació de dependència i la conseqüent por ser abandonat, ...). El pensament els alimenta a ambdós, tant al plaer com a la por: pensant en el plaer que vaig obtenir ahir espero tornar-lo a repetir avui ..., però si no l’obtinc de nou avui em sento ansiós i violent.
Una vida viscuda amb por és com viure a les tenebres. Pot la nostra ment alliberar-se de la por? Ningú vol alliberar-se del plaer, perquè no veiem que plaer i por són les dues cares de la mateixa moneda que el pensament alimenta: per això és tan important comprendre el pensament. Tenim tota mena de pors, conscients i inconscients [algunes de sanes com a instint de protecció]. Puc estar lliure de les pors per a poder gaudir de la vida?
Ens podem alliberar de les pors a través de l’anàlisi?, o bé això paralitzarà la nostra ment? Analitzar és un dels nostres passatemps intel·lectuals preferits. En qualsevol anàlisi hi ha un analitzador (nosaltres mateixos, un professional, ...); sempre hi ha una divisió entre allò analitzat i allò que s’analitza. L’anàlisi implica temps per a analitzar i, mentrestant, hom pot anar analitzant indefinidament tot posposant l’acció necessària.
Una ment que s’adona de tot això és capaç d’alliberar-se de l’anàlisi i afrontar directament allò que és: veure les arrels de la por que la societat ens ha inculcat; veure la por en la seva totalitat; pot estar totalment atenta a aquesta por, d’una manera total, no d’una manera fragmentada, com ara les diferents facetes o branques de la por, sinó que pot anar a l’arrel. Si ho vull fer he de donar-li tota la meva atenció quan sorgeix la por.
Estem molt acostumats a mirar l’enuig, la gelosia, l’enveja, etc... com un observador que vol alliberar-se’n, com si fos quelcom separat de nosaltres mateixos. Podem mirar la por sense un observador, que és el passat [que és algú que reconeix aquesta por com a quelcom que ja ha viscut, a què li ha donat un nom, un record, ...] que estableix una divisió entre l’observador i la cosa observada? Podem observar la por sense cap reacció del passat, aquest passat que és l’observador?
Miri: si m’he reunit amb vostè en el passat i vostè m’ha insultat o m’ha alabat, ha fet coses en contra o a favor meu, ... tot això es troba acumulat en la memòria com a passat. [I jo el miro a vostè a través d’aquest record, d’aquest passat, no el veig a vostè tal com és]. Aquest passat és l’observador, el pensador i quan jo miro a través d’aquest passat no ho faig amb una mirada neta; per això l’observador mai hi veu clarament, sinó amb els ulls corruptes, opacs.
És possible observar la por, doncs, sense el passat? No anomenar-la, només observar-la sense que hi hagi un observador, sinó amb una atenció total. Si hom ho fa, quan un mateix observa atentament, llavors el contingut complert de la consciència com a por desapareix.
Comments